Repassam l'accentuació
1. Totes aquestes paraules porten accent a la vocal tònica. Poseu-l’hi.
cantaré comité mossèn café aprén
entén puré alè pagés imprés
irlandès cinquè només entés també
consomé congrés gairebé faré interés
això ressò boirós afició ambdós
espòs presó arròs cotò refós
exclòs allò però sinó curiós
talòs gloriós repòs difós inclòs
2. Les paraules següents són totes agudes. Poseu l’accent a les que n’hagin de portar.
riuet colliu demà permís aniran
algun llumins Ramon porró avis
així crostó votació anireu Ferran
procés respon cigró campió espai
3. Aquestes són totes planes. Accentueu les que calgui.
corríem deies telefon dèbil reiem
escrivia orígens parlàvem orfe fessin
xerif llapis avisaven núvol diguessiu
féieu cantàveu fenomen sortíeu cérvol
4. En aquesta llista de paraules només les esdrúixoles porten accent. Poseu-l’hi.
Grècia espaiosa patiria trajectòria mengéssim
artillera pólvora Letònia policia càmera
acadèmia església pertinent feréstega origen
palauét hostilitat ciència exigua dissimilació
5. Com hauríem d’escriure correctament aquestes paraules tenint en compte la posició de la síl·laba tònica? Poseu-hi els accents que calguin.
Hoquei olimpíades diòptria xàssis elit
xandall medul·la víking rèptil període
atmosfera intèrfon pneumònia termòstat tulipa
isòbara míssil futbol tèxtil omòplat
6. En aquestes frases hi falten tot d’accents diacrítics. Poseu-los-hi.
1. El meu net té un os de la mà mes llarg del que es normal.
2. Si ara em dius que si que véns a fer la volta al món no se pas que et puc dir per no fer-la.
3. Te mes són des que dorm com un soc ara que sap que no deu res.
4. Ha molt el sucre per endolcir la mousse de mores que ús vol oferir per postres.
5. Els bens de l’acusat son un pel més reduïts del que creu el seu advocat.
7. Accentueu el text següent. Tingueu en compte que hi falten 30 accents.
Abans-d’ahir no se que va passar, però nomes recordo que després d’arribar a casa varem asseure’ns al sofà perquè volíem veure que feien a la tele i ens varem adormir. I fins avui, que es dissabte, no ens hem despertat.
Jo em trobo be, no obstant el mal de cap de que em ressento. El Ramon, però, encara te son i es passeja per la masia com una anima que cerca repòs. Que hauríem de dir que ens ha succeït? Per que hem dormit aquest munt d’hores? Es potser perquè en l’ultim àpat que férem havíem pres un cafè espés amb un gust estranyament curiós?
8. I ara accentueu aquest altre en què en falten 27.
El cotxe es va aturar del tot al semàfor que hi ha a la cantonada dels carrers Còrsega i Sicília. La Maria no sabia per que. I si no hi havia benzina al diposit? I si hi havia algun problema mecànic? Com que no sabia que fer, va trucar a la seva companyia d’assegurances amb l’estùpida pretensió que li poguessin resoldre el problema. Desprès de prémer els números que indicava la targeta que li havien lliurat en contractar l’assegurança, va sonar una d’aquelles musiques que pretenen ser simpàtiques, però que poden fer perdre la paciència a l’usuari mes sofert del mon. Finalment, li sembla sentir una veu amb un marcat accent francès, però nomes li ho sembla, perquè amb la cridòria i els claxons dels conductors dels vehicles no podia sentir res. Allò era un caos!
9. Accentueu ara els fragments d’aquests llibres.
No tenia la funció sanitària ni tampoc la d’administrar cures pròpiament dites, sinó que mes aviat tenia una activitat hospitalària, en el sentit mes estricte de la paraula. L’hospital, a recer del monestir, acollia i alimentava homes i dones pobres, rodamons, pelegrins, infants abandonats i altres persones malaltes i de vida miserable.
Els religiosos del monestir de Sant Pere se’n feien càrrec i el gestionaven. El centre es mantenia en part gracies als donatius de molts dels finats que per guanyar-se mes de pressa el cel ho deixaven indicat aixi en els seus testaments.
Va ser un vespre, allà a l’hospital, mentre els monjos repartien el plat de pobres, quan una dona malalta i mig moribunda va estirar la màniga de l’habit de fra Basili per explicar-li el que havia vist.
El pont dels jueus, Martí Gironell
La primera cosa que Teresa Valldaura veié aixi que obri els ulls fou una tórtora a l’ampit de la finestra. Mes petita que un colom, amb el plomatge de color de café amb llet i un collaret negre a mig coll. Quina desvergonyida. Una angoixa sobtada li estrenyé el pit: el dia que Valldaura havia mort, una tórtora havia parrupejat a la finestra. Sabe que era una tórtora perquè la Sofia digué: “Miri, mama, una tórtora. Tan salvatges que son…” No se n’havia recordat mai mes. La tórtora, abans d’emprendre el vol, rigué. La Teresa es frega els ulls, es posa una ma davant de la boca per ofegar un badall i a l’ultim es toca els genolls: de fusta. Quan estaria a punt d’emprendre el gran viatge, li agradaria cremar-ho tot: que tot el que havia estimat, mobles, arbres, casa, moris encés. Purificat. Fora records!
Mirall trencat, Mercè Rodoreda
Aquell any [1988], l’autor angloindi Salmán Rúshdie va publicar la seva quarta novel·la, Els versos satànics (la versió catalana va sortir l’any següent). El títol feia referencia a un suposat afegitó fet pel profeta Muhàmmed a un capítol de l’Alcora, segons el qual era permissible venerar tres deesses preislàmiques, trencant aixi el monoteisme pur del llibre sagrat. Aquesta referencia, lligada a un capítol que dona una versió gens ortodoxa de la vida del profeta, va ser suficient perquè l’Índia, país amb una important minoria musulmana, prohibís el llibre tan sols dues setmanes després de la seva publicació. Tot seguit, els musulmans britànics van demandar l’editorial londinenca, i deu països islàmics mes van seguir l’exemple indi i el van prohibir.
La vida després de Déu, ree
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada